Se advierte al usuario del uso de cookies propias y de terceros de personalización y de análisis al navegar por esta página web para mejorar nuestros servicios y recopilar información estrictamente estadística de la navegación en nuestro sitio web. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Puede cambiar su configuración u obtener más información.

cerrar

Bancaixa presenta a Alacant la col•lecció de fotografies de Gabino Diego

Les dones i els xiquets… de primer és una exposició de 80 fotografies de la col·lecció privada de l’actor Gabino Diego, que hui es presenta al Centre Cultural Bancaixa, a Alacant, i que respon al fenomen cultural, relativament recent a Espanya, del col·leccionisme de fotografies. Aquesta mostra protagonitza l’oferta de la seu cultural de Bancaixa a Alacant durant aquest estiu, ja que estarà oberta al públic des del 16 de juliol fins al 13 de setembre. D’accés lliure i gratuït, com en totes les mostres organitzades per la Fundació Bancaixa com a gestora de l’obra social de la caixa, aquesta exposició estarà a l’abast, tant dels veïns d’Alacant i dels voltants, com dels turistes que arriben a la capital aquesta temporada estival.

Aquesta exposició és la tercera vegada que s’exhibeix a Espanya. “La primera foto que vaig comprar va ser Holly, un retrat preciós de la filla de Robert Freeman, el meu amic i fotògraf dels Beatles… En aquell moment va començar la meua passió-obsessió, una cosa que mai vaig pensar que arribara un dia a ser una col·lecció” afirma Gabino Diego. I continua “m’ha encantat barrejar xiquets i dones espanyols, finlandesos, mexicans, americans, guatemalencs o belgues, dialogant tots en un mateix idioma. Els meravellosos fotògrafs espanyols dels 50 i 60 amb els dels 30 i 2005. Poder unir totes aquestes imatges, moments decisius que s’han anat capturant. Unes fotos que parlen i d’altres que responen. Fotògrafs que exploren, que busquen poesia de la vida i la troben de vegades on no n’hi ha. Uns altres que es converteixen en xiquets i juguen amb les imatges. O retratistes que aconsegueixen traure l’ànima dels personatges que miren cap a la càmera”.

Les dones i els xiquets… de primer

La col·lecció que ha generat Gabino Diego amb el títol Les dones i els xiquets… de primer són 90 imatges que busquen entendre’s a si mateix, o aclarir, almenys, una part de la complexitat que cada persona representa, a través de les imatges capturades per uns altres i en què, majoritàriament, també n’apareixen uns altres retratats. Veure’s reflectit en els altres per a conéixer-se un mateix; posseir la mirada dels fotògrafs fora de camp i també les mirades de les persones retratades en aquestes per a armar el puzle sobre la comprensió pròpia i individual. La identitat és, en aquest cas, aquell trencaclosques que es va completant amb l’ajuda de moltes peces.

Una particularitat de l’exposició Les dones i els xiquets… de primer és que està gestada per un actor. És una raó de pes per a aprofundir en la possibilitat de l’alteritat com a motiu col·leccionista i en la creació fictícia d’altres jo homònims que representen altres personatges o el mateix en diferents situacions. És el cas de les fotografies de Gabino amb fans dels Beatles (1995) de Robert Freeman o la de Gabino a l’estil Vieitez (2006) de Keta Vieitez.

També és important destacar la presència del nom propi de l’actor en els seus títols, ja que indica que és qui encarrega o adquireix la fotografia en alguns casos, i evidencia la pertinença de l’actor a l’àmbit del teatre i el cinema espanyols i la seua necessitat d’entrar en la personalitat d’ell mateix i d’eixir-ne. Només el seu nom propi sembla que és un indicador suficient per a relacionar-lo amb l’actor i, en certa manera, amb la imatge pública que projecta. Encara que també és una oportunitat esplèndida per a reviure la mateixa vida de l’actor quan era menut, de l’actor interpretant altres personatges, del xiquet que vol ser actor o de l’home davant del record de la seua infància, quan sabia que volia, o no, ser actor.

La comprensió de les imatges: els xiquets, les dones i els hòmens-xiquet

Les fotografies de xiquets representen una part àmplia i decisiva de la col·lecció i són exemples per a la definició de característiques com ara la innocència, la picardia, la ingenuïtat, l’alegria o la tristesa. Sobre això, les imatges dels anys quaranta i cinquanta del segle xx evoquen un moment històric difícil, de restriccions i reconstruccions diverses: ciutadanes, nacionals, plurilingüístiques, d’identitat… La presència del blanc i negre accentua diversos sentiments, i fa ressaltar la mirada nostàlgica per una època així mateix magnificada per la plasticitat d’imatges concretes.

Aquests elements anímics van apareixent desgranats a través d’imatges d’un gran poder comunicatiu que recorren quasi un segle d’història de la fotografia, des dels xiquets missatgers de Lewis Hine de 1910, fins a la inquietant serenitat de Holly (1986) en la fotografia de Robert Freeman o la més recent, els Llavis integrats en la sèrie Orogènesi de Joan Fontcuberta (2008). Mentrestant, circulem per algunes imatges significatives dels grans fotògrafs espanyols dels anys cinquanta i seixanta, una de les èpoques daurades de la fotografia documental en general, i de l’espanyola en particular. Ací cal detindre’s per a reafirmar aquesta connotació social que hi ha implícita en la fotografia de fotògrafs com Francesc Català-Roca, Joan Colom, Gabriel Cualladó, Ramon Masats, Xavier Miserachs, Ricard Terré, Virxilio Vieitez, Leopoldo Pomés o Carlos Pérez Siquier, que revisen un moment històric que aniria des de la quasi immediata postguerra a l’oberturisme que va al capdavant de les migracions turístiques. Unes dècades decisives per al desenvolupament social i cultural del país on la transformació en si mateixa esdevé motiu d’anàlisi i urgència per al registre. Completen aquesta visió panoràmica de la fotografia documental espanyola la presència de Cristina García Rodero, Isabel Muñoz o Alberto García Alix, entre d’altres. Nexes bàsics que ens porten fins a fotògrafs, la producció dels quals s’ha potenciat més des del món de l’art que des d’altres plataformes de difusió, com és el cas d’Ana Teresa Ortega, Chema Madoz o Joan Fontcuberta.

Dues imatges il·lustren amb claredat la pressió que exerceix el món adult en els cossos i les cares dels xiquets, obligats per les circumstàncies a madurar sense gaudir de la infància. Xiquet, de L. Pomés (1959) capta el moment en què un xiquet, carregat amb una garrafa sobre el muscle dret es gira, entre estupefacte i molest, cap on es troba el fotògraf. L’altra fotografia és Xiquets immigrants després de perdre el vaixell a Veneçuela (1960), d’Alberto Martí. Dos exemples que conten les situacions prèvia i posterior amb l’única presència d’una instantània.

En l’ampli marge històric obert per aquest grup de fotògrafs es posa en evidència el canvi de rumb de la fotografia contemporània a nivell global, un recorregut que va des del registre de la realitat, a través d’escenes corrents de la vida dels seus protagonistes, fins a la creació física o virtual d’altres realitats més complexes. És interessant observar aquesta trajectòria sota el prisma de la representació de la infància, que atorga una sort de coherència al conjunt, incloent-ne algunes, com el globus Sense títol. Sèrie Pedres de Chema Madoz.

Un segon grup el conformen les fotografies sobre dones, algunes de les quals estan fetes per fotògrafes que, en general, en potencien el costat més sensual, indicant l’interés del col·leccionista per un tipus de mirada concreta sobre les dones i la seua relació amb elles durant les diferents edats de l’home: infància, adolescència, maduresa i vellesa.

Les dones queden representades des de diferents angles. L’exuberància adquireix el nom d’Adam i Eva, 2003, (Marcos López), Dansa cubana, 2001, (Isabel Muñoz), Abraçada de llum, 2000, (Flor Garduño), o Sereny, 2004, (Antoni Catany). La seducció es mostra en fotografies com Retrat d’Elsa, 1971, (Leopoldo Pomés), Dona, 1948, (Ana Muller) o en la S/T, 2001, de Carla Van de Puttelaar, i la seua metàfora queda evident en la fotografia de Chema Madoz Sense títol, 1985, on el triangle d’una copa de vi simula el pubis d’una dona situada darrere. La dona és vehicle d’un recorregut històric i vital que comprén tant la maternitat com l’exotisme; la tradició religiosa i la necessitat d’escapar de llaços socialment imposats; la voluntat d’aprendre i viure sense l’amenaça damocliana del seu gènere.

En tercer lloc, a manera de fusió de les dues tipologies anteriors, trobem una sèrie d’imatges que podríem definir com retrats d’hòmens-xiquet, que necessiten una atenció quasi maternal, d’aspecte acuradament fràgil i amb tendència a deixar-se portar per sentiments bàsics. Com a emblema d’aquest concepte apareix la fotografia de William Claxton Chet and his French girlfriend, de 1954; però també Lennon with panda, de R. Freeman (1965) i Life, de Jan Saudek (1966).

Les dones i els xiquets… de primer és una mostra que opta per un recorregut narratiu en què les successives imatges creen una història nova, que mai s’havia vist abans d’aquesta manera i que recorda el mode seqüencial d’un guió il·lustrat o storyboard. El pas previ per a una pel·lícula, banda sonora o diàlegs però les imatges soltes, individuals, de les quals generen una manera d’entendre-les i de comprendre’n la història. L’essència del muntatge cinematogràfic transportat a l’ordre seqüencial d’unes fotografies dispars en la temàtica i en el moment de realització que queden “igualades” pel format i la presentació. Aquesta col·lecció és un relat que es forma, que s’escriu en cada nova adquisició.

Mapa web | Política de cookies

© Bancaja, 2006 - 2012. Todos los derechos reservados.